Una de les característiques de l'home de la cultura occidental actual és la complaença amb si mateix. Freud posà un nom a aquest fenomen, el narcisisme, en al·lusió al "mite de Narcís", que es va enamorar de si mateix quan va contemplar la seva imatge. Aquest corrent narcisista està en estreta vinculació amb la societat de consum: tot es ven, inclòs la felicitat sense tenir necessitat de dependre dels altres. Es fomenta així l'individualisme deixant de banda altres valors com l'afecte, el respecte, la solidaritat... i es pretén projectar la pròpia imatge per a causar admiració.
Jesús no n'era estrany a aquest fenomen d'interessar-se per la pròpia imatge: era una "persona pública". Una prova la tenim en l'evangeli d'avui quan pregunta als deixebles: -Qui diu la gent que som jo? Certament li interessava l'opinió de la gent, però més que per a acontentar-la, per romandre fidel a la imatge més profunda que d'ell volia el Pare.
També és ben cert que no és el mateix la imatge que hom dóna, que la imatge que hom capta. Jesús donava la imatge autènticament messiànica (curar malalts, ressuscitar morts, anunciar la bona notícia al pobres...) i el poble en captava una altra: la reencarnació de Joan Baptista, Elies o un dels antics profetes. En definitiva, la usurpació d'una personalitat pretèrita, negant l'originalitat d'una personalitat nova. Ningú no havia captat la imatge autèntica de Jesús. Fins i tot, en aquestes mateixes circumstàncies de la narració evangèlica -després de la multiplicació dels pans i dels peixos- el poble entusiasmat vol proclamar-lo rei. Han vist en ell un home entregat totalment als interessos del poble, que fins i tot els ha donat menjar de franc. Bona propaganda electoral! Fer feliç sense el més mínim esforç. Jesús en fuig de la temptació de vanitat com si del dimoni es tractàs, i s'endinsa dins la pregària en el silenci de la nit, perquè el vertader cuidador de la imatge, el Pare, li doni la seguretat que la imatge que dóna és l'autèntica, a pesar de la incomprensió de la gent quan els parla que ha de patir molt; que els notables, els grans sacerdots i mestres de la Llei l'ha de rebutjar i ha de ser mort. Tanmateix, la imatge definitiva la hi donarà el Pare ressuscitant-lo el tercer dia. És la imatge del triomfador del pecat i de la mort.
Entendre el Crist en la seva vertadera imatge és un do del Pare: Ets feliç, Simó, fill de Jonàs; això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel (Mt 16, 17-18). Sols des d'aquest do es pot tenir la vertadera imatge de l'ésser cristià. Un home que és capaç d'assumir la pròpia creu de cada dia, identificat amb Jesús que va al davant amb la seva, que és la suma i el compendi de totes les creus del món. Guardar gelosament la imatge mental, idealitzada, d'un mateix, que mai respon amb la realitat que constata cada dia; i més encara, estar pendent de la imatge que els altres en capten, és una font de desencís, de sentiments de culpabilitat i d'automenyspreu. Els gabinets dels psicòlegs i psiquiatres n'estan plens d'aquests casos. Això és, com diu Jesús, perdre la vida; viure-la sense sentit. El qui cuida la imatge de l'ésser cristià tal com Déu la vol, en la pregària, com feia Jesús, és descobrir el valor autèntic de l'autoestima, considerant que la pròpia vida és tan vàlida que té un sentit per als altres. Això és salvar-la; trobar-li una raó de ser.
