Que Jesús fes negocis no consta en l'Evangeli, però, com a fill del fuster de Natzaret, segur que aportava amb el seu treball el necessari per a l'economia familiar; i, com a home inserit dins el teixit social del seu temps, segur que tenia ulls per mirar i orelles per escoltar. Tot l'ensenyament fet assequible amb paràboles el treu de l'experiència viscuda dia a dia. El camp, els ramats, els pastors, els negociants, els inversors, administradors... Segurament degué sentir comentar més d'una vegada el temperament emprenedor de tal o qual persona, i el caràcter apocat i temorenc de tal altre. El primer, com era capaç de fer produir el capital; el segon, com devia guardar gelosament els estalvis per por de perdre-ho tot. Un coratge i una timidesa que avui surten a rotllo en la paràbola que se'ns proposa com dues postures, de les quals sols és vàlida la primera: el coratge.
Donar fruit. Aquest és el desig constant de Crist en tota la seva actuació. Us he confiat la missió d'anar per tot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre (Jn 15, 16). I, en una altra ocasió, el protagonista de la paràbola, maleeix la figuera estèril perquè fa "tres" anys que no dóna fruit (Lc 13, 6-9). I el fruit del creient no és somiar grandeses desproporcionades i inassequibles. Ni intentar fer el mateix que han fet altres persones que ens enlluernen. El primer de tot és descobrir dins nosaltres mateixos quin "patrimoni" ha posat Déu, el Pare; quins valors tenim entre mans perquè aquests i no altres, són els que hem de negociar en la proporció del cent per cent. El que compta és l'ànim negociador assumint la part de risc que comporta. I per no divagar fent esforços de quins són aquests valors, basta mirar quina vocació específica hem rebut; quines qualitats professionals hi ha en cada un de nosaltres.
¿I com s'aconsegueix la proporció del cent per cent? Llançant-se al risc de la fe. Quan hom arriba a descobrir que la vida de gràcia ens ha transformat en nova criatura, de tal manera que ja no som jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Ga 2, 20), tot, automàticament, queda revaloritzat al cent per cent. D'obra purament humana s'ha convertit en obra divina. Ha assolit el valor definitiu que Déu havia projectat en Crist, des d'abans de la creació del món.
Sant Pau ho diu d'una manera molt forta i incisiva; Si jo parlàs els llenguatges dels homes i dels àngels... Si tingués el do de profecia...; si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes... Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau..., però no estimàs, de res no em serviria (1Co 13, 1-3). No hi ha dubte que aquí s'han anomenat molts de valors: ciència, profecia, coneixement, miracles, despreniment, generositat... Tots aquests valors queden estèrils si no s'assaonen amb el valor més gran que és l'amor.
La motivació humana tantes vegades resta en el quedar bé i ser ben vists. L'amor traspassa aquestes motivacions i el que interessa és la persona estimada i el qui és la font de l'amor, Déu. Ell és l'amor. La vanitat de saber-ho tot, de poder-ho tot, de decidir-ho tot, empobreix la persona i la fa estèril. El risc de desaparèixer, de renunciar al protagonisme, perquè sigui ell el que creixi (Jn 3, 30), dóna el cent per cent.
