Davant una discussió o simplement un contrast de parers sovint es tanca la qüestió dient: "-Bé, totes les idees són molt respectables"; i això és una equivocació; les persones sempre són respectables; les idees que puguin tenir, no sempre ho són. Els protagonistes de la paràbola, tenien les respectives idees sobre ells mateixos; un es sobrevalorava en excés i l'altre es minusvalorava fins a l'angoixa.
Cal suposar que els dos protagonistes -el fariseu i el publicà- no eren, ni un tan bo com es presentava, ni l'altre tan dolent com es confessava. El fariseu, "girant l'ullada cap enrere", contemplava tota la seva vida de color de rosa (era "piadós"). El publicà, de cop i volta, la veia tota negre; havia estafat massa en el cobrament d'impostos (era "lladre"). I és clar, a l'hora de relacionar-se amb Déu, (i també amb els homes) les dues actituds eren molt distintes.
El qui considerava que havia complert amb Déu -dejun dos dies a la setmana i us don la desena part de tots els meus ingressos- sentint-se bo del tot, creia que s'havia posat Déu dins la butxaca i es considerava en el dret de malparlar i menysprear els lladres, injusts, adúlters... i als cobradors d'impostos. Acostumat a mirar Déu, havia perdut de vista els homes. Era d'aquells que creien que, com manco s'estimen els homes més se pot estimar Déu. No de bades Jesús els havia fet tot un seguit de recriminacions: Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que pagau a Déu el delmet fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, la misericòrdia, la fidelitat (Mt 23, 23). Com a bon estufat, no solament no estimava els altres sinó que els menyspreava.
El cobrador d'impostos no era certament una bona persona. Un lladre, i més si ja és ric i continua robant, és un lladre i res més. Però, aquí lo important és que el "pobre" publicà reconeix tota una negra nuvolada de furts i estafes que, com una ombra acusadora, el segueix passa a passa. No és que tengui un sentiment d'automenyspreu que pot portar a l'autodestrucció moral, o física, en el suïcidi. Aquest publicà simplement té consciència del mal que ha fet i acut a aquell que li pot tornar el goig de la salvació (Sl 51, 14): Déu meu, sigueu-me propici que som un pecador.
La humilitat de que parla Jesús no és mai una actitud forçada de minusvalorar el que hom val, sinó el fruit de la constatació de la veritat. I la veritat és que tots som febles, i en condició de debilitat, pecadors. Tots! ¿Qui es podrà mantenir dret a la vostra presència? (Sl 76, 7), que vol dir: ¿Qui es podrà posar vora Déu en igualtat de condicions? Pot ser aquest evangeli descobrirà en nosaltres sentiments d'autovaloració o de menyspreu; o si més no, una mica de cada un; ni un ni altre sentiments són bons, perquè ambdós són destructius. Jesús ens vol sempre amb un sentiment d'autoestima, perquè si ens estimam de veritat, ens estimarem com Déu ens estima; no anirem a l'automenyspreu ni a l'autodestrucció. El publicà -perquè s'estimava- en la pregària anà confiadament a la font de salvació tot demanant l'amor fet perdó.
