El poble d'Israel tenia ben clar el sentit providencialista de la vida perquè era conscient de ser el poble elegit per l'únic Déu, enmig d'una munió de reialmes més forts i poderosos (Síria, Egipte, Pèrsia, Roma...) donats completament a la idolatria. I com sol succeir als pobles petits, amb complex d'inferioritat, la temptació constant d'Israel era la d'imitar els costums dels pobles veïns, bé fos a través de la importació de models de vida, bé sofrint l'ocupació i assumint els costums de l'imperi dominant.
Dins de la situació d'esclavatge, quan els pobles opressors els demanaven que cantassin cants de Sió, la resposta era aquesta: ¿Com podem cantar cants de Sió en una terra estrangera?
Per un creient no és fàcil viure d'espatlles als costums dels pobles pagans, idolàtrics o paganitzats. Avui més que mai, degut als mitjans de comunicació, a tot arreu la dominació dels imperis del consum amb l'oferta de nous models de vida basats en l'hedonisme, fa estralls dins el comportament humà ètic i moral, conseqüència d'haver abandonat el sentit providencialista de la vida.
I les paraules de Crist són ben contundents: No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses. Les riqueses -i si més no l'ambició de riqueses- són un ídol; i el qui posa la causa de la seva felicitat en l'ídol, no pot tenir ensems els cor obert i disponible als criteris de Déu, d'amor i solidaritat. I d'aquest servei idolàtric en venen totes les conseqüències que fan infeliç la vida en societat. Sant Jaume, en la seva carta, ho expressa amb tota cruesa: ¿D'on venen les guerres i les baralles entre vosaltres? ¿No venen precisament de les vostres passions que combaten en els vostres membres? ¿Desitjau, i no posseïu? Aleshores matau. ¿Envejau i no podeu aconseguir? Aleshores combateu i feis guerra (Jm 4, 1-3).
I d'altra banda, Déu no està gelós dels avanços de l'home que li fan la vida més fàcil. Tot el que alleugera la vida de l'home són senyals de salvació. El que fa mal, és la subversió de valors, i aleshores en comptes d'alleugerir la vida, la fan més dura, pesada i infeliç, a causa de la tirania a que ens té sotmesos.
Tot el que es posa en el nostre camí com a rival de Déu és una idolatria, la més gran de la qual són els diners, perquè amb ells es pot aconseguir quasi tot. Des d'una situació còmoda i assegurada, encara que sigui una tirania, que ens situa lluny de Déu, ¿com podem cantar cants del Senyor (les "benaurances", el "magníficat") en una terra estrangera?
Els psicòlegs diuen que una obsessió (una idea fixa) sols es pot vèncer amb una altra obsessió. I encara que Déu no sigui una idea, la idea de Déu s'ha de tornar obsessiva en la ment i en el cor del creient per a retrobar l'orientació perduda.
