Bé n'han passat al llarg de la història de personatges que han promès benestar als seus connaturals, tant des de la societat civil com dels grups religiosos disseminats arreu, arreu. Cada líder polític o religiós s'ha presentat al poble amb una declaració de principis sota el braç amb promeses a realitzar. I si avui trobam tantes persones decebudes, tanta gent que ja no creu en cap promesa -basta comprovar l'absentisme creixent a l'hora d'anar a votar en qualsevol comicis-, fa dos mil anys, quan el nom de Jesús començava a ser familiar, el poble també n'estava cansat de líders i profetes d'aquells que, com tots els aventurers, anuncien "duros a quatre pessetes", i a posta té sentit la pregunta que fan a Jesús entre la curiositat i l'escepticisme: ¿Sou vós el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?
Jesús és l'únic que es presenta al poble amb realitats palpables. Ha desterrat per a sempre les promeses vagues, indefinibles i inabastables. Les seves paraules són contundents: Anau i contau a Joan, el que veis i el que heu sentit dir de mi: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs... els desvalguts reben l'anunci de la bona nova. Fets i no promeses; així de clar. El qui tengui ulls per mirar i orelles per sentir (Jesús emprà aquesta expressió moltes vegades) pot experimentar que Jesús, amb la seva actuació fa creïble els designis d'amor i de misericòrdia de Déu, el Pare, anunciats pels profetes.
Més encara, és Déu mateix qui amb la seva proximitat a cada un dels homes i dones del món els diu: "Jo no he fet categories entre els mortals. Jo no he fet purs i impurs. Jo no he fet ingenus i espavilats. Jo no he fet que uns malvisquin com a ‘morts' i altres benvisquin com a ‘vius'. Tot això ho heu fet vosaltres"
I als cristians -tots, des de dalt fins a la base (i ja estam insinuant de bell nou categories)- si algú ens fa la mateixa pregunta que feren a Jesús, (que ens l'estan fent contínuament) i no podem donar la mateixa resposta que ell donà, som uns cristians que tocam el "violó". I si a més de no poder donar la mateixa resposta de Jesús, encara col·laboram a tapar els ulls als qui tenen dret a veure-hi; tapam les orelles als qui tenen dret a sentir-hi i acabam d'enterrar aquells que, encara que semblin morts, tenen un alè de vida, millor que no ens diguem cristians.
La proximitat del Déu-amor no es fa per art de màgia. Es realitza quan hom -sigui qui sigui i sense delegacions especials- dóna vista als cecs, oïda als sords, moviment als paralítics, vida als morts; acompanya, il·lumina, anima, encoratja, reintegra aquells que sistemàticament són rebutjats per un sector, que no sé quina casta de privilegi pot invocar.
Quan sant Pere ens diu que hem d'estar disposats en tot moment a donar raó de l'esperança que hi ha en nosaltres (1Pe 3, 15) no ens diu una cosa diferent a la de Jesús. "Anau i contau a tothom el que veis i sentiu dir de cada un dels creients..."
