Quan era petit -ho record molt bé- quan algú me feia l'obsequi d'una llepolia o d'alguna petita joguina, automàticament hi havia la pregunta del pare o la mare que em deia: -¿Què diuen els nins?. -Gràcies!, responia. I aquest ensenyament tan repetitiu feia que automàticament associàs l'agraïment a qualsevol atenció que tinguessin amb mi. Sembla que cada cop més, aquest ensenyament de ser agraïts, ha quedat relegat a una pura anècdota del passat. Hom veu massa sovint que els infants no sols no aprenen a agrair, sinó que fins i tot exigeixen com un dret que se'ls faci algun obsequi. Aquest ensenyament no sols feia referència a les relacions humanes, sinó que incloïa, primordialment, l'agraïment a Déu pels beneficis rebuts; com a mínim, la pregària abans de dinar era una manifestació familiar agraïda pels aliments que anàvem a prendre.
Actualment, la proporció dels homes desagraïts a Déu cada cop és més alarmant. Jesús, en el passatge de l'evangeli d'avui, acaba de curar deu leprosos i sols un és capaç de tenir una actitud d'agraïment vers aquell que l'ha alliberat d'una malaltia i d'una terrible nafra social. Una actitud que és una vertadera celebració de la fe. Els altres nou han tingut fe en la paraula de Jesús, però no han estat capaços de celebrar-la, fer-ne festa amb ell. Tenir fe en moments de tribulació, ja està bé, però no és tota la fe. Una fe que no és celebrada joiosament i comunitària, té molt que desitjar.
Si en termes estadístics podem dir que el qui va agrair a Jesús el do de la salvació suposa un deu per cent del total, la proporció dels qui avui agraeixen i celebren la salvació no és gaire més gran. Un deu o un quinze per cent -fent bona mesura estadística- celebra l'eucaristia dominical; fa festa al Déu que salva. I els altres noranta o vuitanta cinc per cent, ¿on són? ¿No tenen res a agrair?
Hom pot pensar quan es troba bé i a gust, que la tribulació passada no era tan greu que suposàs un miracle tan espectacular per a ser agraïts. Endemés, l'esforç personal i les possibilitats a l'abast, són capaços de fer-me feliç: he trobat feina, he pogut muntar una casa, fins i tot un xalet o un hort per passar-hi els caps de setmana, puc "tirar" vint euros quan em ve de gust. ¿Què més puc demanar. I es repeteix l'escena absurda dels israelites quan aixecaren al bell mig de la plana el vedell d'or, i tot adorant-lo deien: Aquests són els teus déus, Israel, que t'han tret del país d'Egipte, de l'esclavitud (Ex 32, 4).
De "fe" que sols entretén i no salva n'hi ha massa: idees, imatges mentals, el pur sentimentalisme religiós, el fanatisme, la por... De fe que salva sols n'hi ha una. Aquella que agermana i sap ser agraïda, perquè tot agraïment és fruit d'un reconeixement d'amor a nivell de cor. La missa serà vital i viscuda quan sigui una vertadera eucaristia. Precisament aquesta paraula significa acció de gràcies. Tots plegats, comunitàriament, perquè en aquest "tots" s'hi inclourà el tant per cent oblidadís, que encara no sap de què ha de donar gràcies. Encara no se n'ha temut que ha estat estimat i salvat per l'únic Déu, el Déu i Pare de Jesús..., i també el seu.
