Hi ha circumstàncies i esdeveniments en la vida que es viuen més intensament el temps que s'esperen més que quan es fan presents. Així, la il·lusió d'un infant esperant el regal de reis o un dia d'excursió; o els adults quan programen unes vacances, o en l'espera del primer fill o del primer nét. Això vol dir que hi ha una idea obsessiva que ronda la imaginació, fa sublimar l'objecte de l'espera i quan aquest arriba no ens troba desprevinguts. Jesús apel·la a aquesta il·lusió esperançada quan parla de l'actitud de vigilància per a adonar-nos del pas de Déu en la nostra vida, perquè pugui entrar a casa nostra i sopar amb ell i ell amb nosaltres (Ap 3, 20). La il·lusió, en aquest cas, no és pura fantasia humana sinó un do que en deim fe. La carta als hebreus ens diu que creure és posseir anticipadament allò que esperam, és conèixer realitats que no veiem (He 11, 1).
Això, per una part. Per l'altra, Jesús insisteix que aquesta presència de Déu és un esdeveniment tan gratificant que sols és mínimament comparable a una festa de noces, entenent-la com la festa més gran que es podia donar (i es dóna encara) en les cultures orientals. Per "veure" la presència d'aquest "Déu-festa-amor", hom no pot romandre en la indiferència ni fer-se la vana il·lusió que ja el "veurà" quan li vengui de gust. Déu no és manipulable. Déu és presència constant en tots els moments de la vida, tant si és el vespre (quan ronda el desencís), a mitjanit (quan la decepció o el desconhort és més profund), al cant del gall o a la matinada (quan la vida comença a somriure) (Mc 13, 35). La capacitat "visual" -experiència- sols la dóna la fe. N'hi ha que esperen veure per creure, quan de fet, el que és necessari és creure per a veure-hi.
El creient és el qui ha acollit la fe, segueix demanant-la en la pregària i la fa créixer en la vivència habitual dels sagraments. El no creient, el qui "passa", el qui s'autoqualifica agnòstic o ateu, ni agraeix, ni prega, ni celebra els sagraments.
Ambdues postures conviuen en aquest món. Fins i tot el creient pot ser que en certs moments s'hagi adormit amb la tebor que dóna la monotonia i la rutina quotidiana. Però el cert és que en el moment de la veritat el creient és aquell que sap espavilar la flama de la torxa amb la fe rebuda, agraïda i celebrada, i... "veu" Déu! El no creient es desespera quan constata l'ocasió perduda i invoca la casualitat, l'atzar o la fatalitat. Voldria tenir-ne de fe; intenta demanar-la a aquell que admira, perquè en té. Però la fe no és una més de les mercaderies humanes que es poden negociar. Si és un do sobrenatural sols es pot demanar a l'únic que la pot donar, Déu. Un amic meu, parlant d'una tercera persona, amiga comú, en certa ocasió em deia: "-És que té sempre una alegria que gairebé és insultant!" La diferència d'ambdós amics està en què un és profundament creient, i l'altre, "creu" a la seva manera. El primer gaudeix del "Déu-festa". El segon, sols sent la festa ... des de la intempèrie, darrera les portes tancades. L'expressió de Jesús: Vigilau, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora, més que en to d'amenaça se'ns ofereix com una invitació a una espera joiosa del qui, de cert, pot provocar una festa permanent en la nostra vida.
