Hi ha dos mots que aparentment perquè s'assemblen es poden confondre; són la utopia i l'ideal. La utopia és allò que és irrealitzable i l'ideal és l'objectiu cap a on hom dirigeix els seus esforços per tal d'aconseguir allò que és factible; uns aconseguiran el 100%, altres el 80, o el 50, segons l'esforç i la tenacitat que hi posaran en la seva consecució. Tan desgraciat és aquell que somia utopies com el qui ha descartat ideals en la seva vida.
Jesús, en l'evangeli d'aquest diumenge, toca precisament un punt que sembla una utopia que fins i tot, pels temps que vivim, pot parèixer un sarcasme: "no us angoixeu pensant que menjareu, o que beureu, o com us vestireu"; "no us angoixeu pensant en el demà", si precisament el fenomen de les migracions d'ahir i d'avui obeeixen a l'imperatiu de no morir de fam i set; quan la lluita constant de l'home és sobreviure. I no és un consol, sinó una blasfèmia en aquest temps de crisi dir que Déu proveeix d'un plat de calent o d'un entrepà, o d'un alberg de Càritas a tots els que s'han quedat sense feina i sense fogar. És simplement una emergència davant la situació dramàtica en que els han deixat aquells que pensant tant en el demà, caramullant riqueses, han llevat el pa d'avui a tanta de gent.
Les revolucions de tants de pobles del nord d'Àfrica i de l'Orient mitjà que es produeixen aquests dies i que s'escampen com una taca d'oli intentant derrocar els poders absoluts, que més que governar han empobrit el poble pensant únicament en el propi benestar, com si haguessin de fer reserves per a una eternitat, obeeixen a un estat de desesperació i desesperança de pobles oprimits. Aquest mateixos dies, al nostre país s'han publicat als mitjans de comunicació xifres multimilionàries de sous, jubilacions, i pensions vitalícies assignades a alts dignataris i presidents d'institucions bancàries, que això sí, és un sarcasme en l'entramat de carestia en que ha deixat gent senzilla l'actual crisi econòmica, conseqüència d'una altra crisi moral, social, laboral i política.
No, aquest evangeli no va dirigit als pobres de solemnitat sinó als rics de solemnitat. També, aquí, els qui caramullen el seu pa de demà, lleven als pobres el pa d'avui. Gràcies a Déu, que la majoria d'ells ja no assisteixen a processons ni actes de culte; al menys sembla que han interpretat bé les paraules del Senyor: "No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses".
Apart de relativitzar els bens d'aquest món que "no poden allargar ni un minut el temps de la vida", el Senyor ens proposa l'ideal de "cercar el Regne de Déu i ser justs com ell vol"; una justícia que ens farà equitatius en l'ús del fruits de la creació i de l'esforç humà, ensems que el nostre cor renovellat transformarà la nostra ment i allargarà els nostres braços per fer creïble que el Déu i Pare provident, a través nostre, continua "salvant els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S'apiada dels pobres i dels febles, els salva de la mort; els rescata d'enganys i violències, estimant com un tresor la seva vida" (Salm 72).
