Un poble nòmada és aquell que no té un lloc estable oninstal·lar-se, i així es veu obligat a caminar d'una part a l'altre cercant els mitjans de subsistència, que en general són l'aigua i les pastures pels ramats. El poble d'Israel passà per aquesta experiència del nomadisme mentre caminava pel desert amb l'esperança que un dia prendria possessió de la terra promesa. L'habitacle ordinari era un envelat teixit de pèl de cabra o de camell, i com que en el desert no hi sol ploure, no tenia aiguavessos. Era simplement horitzontal per protegir dels ardors del sol i de la fredor de les serenes. Entre la multitud de tendes, diem-li domèstiques, ni havia una de sagrada, el Tabernacle. La tenda on Déu era present en l'Arca de l'Aliança que contenia la Llei promulgada dalt del Sinaí. El profeta Ezequiel veia en la llunyania aquesta presència simbòlica duita a plenitud quan profetitzà: Posaré per sempre enmig d'ells el meu santuari; tindré enmig d'ells el meu tabernacle, jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble (Ez 37, 27).
Joan, tot i que en temps de Jesús Israel era un poble consolidat en un territori, i les tendes substituïdes per cases i el tabernacle pel Temple de Jerusalem, segueix utilitzant el llenguatge dels pastors nòmades, com volent-nos recordar que no tenim estada definitiva en aquest món i que caminam al compàs de les vicissituds temporals tot reproduint els trets del poble pelegrí somiant i desitjant la terra promesa, la pàtria definitiva.
En aquest caminar Déu ha volgut fer-se també vianant i company de camí. I per a fer-ho ha plantat entre nosaltres la seva tenda. Ha volgut ser un veí més dels nostres pobles i carrers, però no un veí qualsevol. Un veí molt qualificat. Un veí que és llum, gràcia i veritat. Pau ho sintetitza en les paraules que proclamàrem el dia de Nadal: Quan s'ha revelat la bondat de Déu, salvador nostre, i l'amor que ell té als homes, no l'han mogut les obres bones que nosaltres podíem haver fet, sinó la seva bondat... que ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres per Jesucrist. Davant un do -gràcia- tan inapreciable, sols hi ha una actitud que sigui coherent. Acceptar agraït aquest do que dóna sentit a la vida present, com una garantia de plenitud de la vida eterna que tenim dret a esperar com a herència que ens correspon pel fet de ser fills. Llum, gràcia i veritat que estan barrejades amb la tenebra, l'interès l'error i la mentida. El do és gratuït, però que no se'ns dóna "gratuïtament" ni per la força. Sols als qui l'han rebut... els concedeix poder ser fills de Déu. El tabernacle de Déu entre els homes cal anar a cercar-lo allà on són els senyals clars del Messies. Trobareu un infant en bolquers, posat en una menjadora. I perquè els pastors seguiren aquestes indicacions, trobaren Maria i Josep amb l'infant a la menjadora (Lc 2, 1-20).
L'home, el creient, també, no acaba de trobar aquell que viu enmig nostre perquè ens obstinam a cercar uns senyals més "dignes" del Fill de Déu; més "espectaculars". I tanmateix sols es trobarà la Paraula. Aquell que ja era des del principi. Aquell a qui el món deu l'existència. Vida, llum, gràcia, en la dignitat que dóna el fet de ser persona, més si encara va revestida de pobresa i de senzillesa; i en l'espectacularitat que dóna el que desgraciadament siguin majoria els que ostenten aquests senyals externs -pobresa i senzillesa- de la presència del Déu fet home.
