Pensant en el què i en el com del més enllà -els qui hi pensen- deixam de pensar en el què i en el com del més aquí. I tanmateix no podem deixar-hi de pensar, en el més enllà. I encara que sembli que hi ha gent que se'n despreocupa, no acaba de ser ver. La mort, el traspàs d'algú que ens toca ben de prop, no deixa de ser un revulsiu que ens fa pensar en allò que no voldríem pensar. Fins a la consciència més obtusa li despert un interrogant: I després, què? A mi també algun dia em tocarà desfer amarres.
Als saduceus, encara que se'n burlassin de la resurrecció dels morts, no els deixava d'inquietar el més enllà. La pregunta que fan a Jesús, indiscutiblement plena d'ironia, així ho revela. Encara que en el nostre món hi hagi també "saduceus" que diuen que després de mort terra al damunt i res més, no s'ho acaben de creure i s'aferren a mil artificis per a assegurar la supervivència: que si la reencarnació, però, ¿fins quant?; que si els seus llibres o les seves obres d'art; i el qui no hagi escrit res ni hagi fet cap obra d'art?; que si la personificació en el record, però, ¿fins quina generació el tindran "viu" en el pensament? I no es tracta de dilucidar el futur, sinó de viure el present. Vivint intensament el present és com més ens semblam a Déu, car Ell és un etern present. I el present és el que és viu, el que batega, el que dóna sentit a una existència, encara que sigui amb lluita i amb esforç.
És ben simptomàtic l'argument que Jesús addueix quan parla de la revelació de Déu a Moisès en el passatge de la bardissa que es cremava i no es consumia: Som el Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob. Tres personatges que visqueren molts anys abans de Moisès. No parla en passat -com quan hom fa referència a una amistat perduda a causa de la mort dient: "Sí, aquell o aquell altre eren amics o eren parents meus"- sinó en present. Aquells que la història conta com a passats -com una baula d'una cadena humana- en la ment i en el cor de Déu són ben presents, perquè són ben vius. I aquesta és l'esperança de vida en el món venidor. El Déu de Jesús, el nostre Déu, és un Déu de vius i no de morts. És el Déu que ressuscità Jesús, essent per a tots nosaltres garantia de resurrecció.
L'existència humana és un cant a la vida i no un plant a la mort. El "què" d'aquí és viure la filiació divina; i el "com", és viure solidaris amb els germans perquè també són fills de Déu. Cal que canviem certes estructures mentals, capgirant els conceptes de vida i de mort. La vida, no és per a dedicar-la exclusivament als assumptes purament temporals; com la mort, no és posar en mans de Déu un difunt perquè el posi en el "museu del cel", ben classificat. No hi ha res més trist que un museu d'animals embalsamats. Ocells ben vistosos, però que no volen. Cérvols de pèl lluent i ulls espavilats, però que no corren ni miren. I sobre tot, l'olor! Olor a naftalina i a formol. Els cristians que es preparen per al museu del cel, tot i guardant les aparences de vida, ja aquí, fan una mala olor a naftalina i a formol que entabana. No. El cel no és un museu. El cel és la vida on tot es belluga entorn del Pare que ens ha engendrat com a fills. Vivint ara com a fills, aleshores quan ens desvetllarem, el contemplarem fins a saciar-nos (Sl 16).
