Mirau l'Anyell de Déu, mirau el qui lleva el pecat del món. Aquestes paraules de Sant Joan, juntament amb les que segueixen: Senyor, no som digne que entreu a casa meva... pot ser siguin les més repetides de l'Evangeli, ja que en cada celebració eucarística les pronunciam immediatament abans de la comunió. I segurament, per lo repetitives, el seu contingut s'ha anat arrodonint de tal manera que ja no diuen res. S'han convertit en una fórmula ritual com l'Amén, o qualsevol altra.
Quan Joan Baptista la pronuncià per primera vegada, res tenia de ritual. Portava tota la força del realisme com una torrentada desbordant, retinguda durant segles, esperant el moment de la seva irrupció en el món.
Joan no sabia ben bé qui era aquest Jesús -aparentment enigmàtic- fins que fou testimoni que sobre ell hi reposava tota la virtut -força- de l'Esperit. Ramats de vedells, anyells i d'ovelles havien passat pels atris del Temple de Jerusalem, però sobre cap d'ells hi reposava l'Esperit, car l'Esperit no reposa sobre qualsevol "cosa", sinó sobre qualcú capaç d'acollir-lo amb una relació interpersonal.
I aquí, el vocable anyell, no és el nom genèric d'un animal. És el sinònim de víctima destinada al sacrifici, a la immolació. Víctima és aquell que sense tenir res a veure amb el delicte és el qui en paga les conseqüències. En el nostre cas, és el mateix Déu, qui assumint tota la condició humana en la seva encarnació, assumeix també la realitat de mal i de pecat que hi ha al món. Es carrega a sobre tota la ingratitud de la desobediència, perquè, en ser crucificat, en ell tot quedi mort, i en ressuscitar, tot participi de la nova vida que en sorgirà.
Joan Baptista reconeix i testifica que Jesús és el Fill de Déu, perquè sols en ell hi reposa l'Esperit Sant. Però, l'Esperit Sant, essent un do que el Fill comunica a tots els qui es deixen portar pel mateix Esperit (Rm 8, 14), fa que aquesta filiació es multipliqui en una multitud de germans. Des d'aquesta filiació és des d'on el cristià també porta a sobre, assumeix, la part que li correspon en la construcció de l'estructura de pecat que hi ha al món, per tal que, des de la realitat, sigui capaç de reconstruir i salvar un món segons Déu.
No es tracta de reconèixer-nos víctimes d'un món hostil, o víctimes per salvar aquest món. De víctima sols n'hi ha una que és el Crist. El "victimisme" és una pseudovirtut que no fa més que fomentar una religiositat morbosa i malaltissa. Del que es tracta és de ser actius en la construcció de l'individu i de la societat amb unes estructures que no siguin precisament les de pecat. Portar a sobre el pecat del món ha de ser sentir-se involucrats -poc o molt- en les estructures de pecat, per tal que, des de dins, amb Crist, siguem capaços de vèncer el mal a força de fer el bé (Rm 12, 21).
