Aun poble de pastors, res més normal que la imatge i la terminologia pastoril fos emprada sovint per a expressar les relacions entre els dirigents d'Israel i el poble a ells confiat. Moisès, David, Amós... foren pastors de ramats abans de ser cridats a dirigir el poble. No és d'estranyar que el Messies anunciat pels profetes també fos presentat i pre-anunciat baix de la imatge de pastor. Un pastor únic, sol·lícit, diligent, entregat i obsessionat pel benestar i la felicitat de les ovelles. D'una manera especial per les que humanament no serveixen per a res: les coixes, les ronyoses, les malaltes, les magres, les "despistades", més que per a ser depredades per les bèsties salvatges i aliment de les aus de rapinya. Fins i tot hi trobam, en els profetes, la imatge de la tendresa maternal que porta sobre el pit els anyells tendres i indefensos i que acompanya les ovelles que crien (Is 40, 11).
Jesús, no sols no té a menys atribuir-se la imatge de pastor, sinó que hi afegeix el qualificatiu de bo. Ell és el pastor bo, de veritat, que no sols fa "coses bones" pel benestar de les ovelles, sinó que ell mateix es fa bondat, do, ofrena, aliment, perquè tenguin vida eterna, vida feliç. Les ovelles (la humanitat, cada un de nosaltres individualment) són el do que el Pare ha posat en les seves mans, i allò que el Pare m'ha donat, val més que tot, i ningú ho podrà arrencar de les mans del Pare. És l'home, el que val; no les seves coses. És la persona, la que té valor davant el Pare; no el "personatge".
El sentit d'independència, però, és proverbial en el tarannà humà, no tenint present que tal independència és una fal·làcia. Ningú no és independent. Tots som fills d'una època i adoctrinats pels corrents que dominen en les circumstàncies concretes que ens ha tocat viure. En tot cas, sempre serem lliures, però mai independents. Lliures per a escollir o rebutjar; lliures per a ser feliços o desgraciats. Aquell que confonent els termes "llibertat" i "independència" vol fer la guerra pel seu compte està destinat al fracàs.
Si som enviats com ovelles enmig de llops -i no en podem defugir- res més ridícul que voler fer front als llops, disfressats de llops i emprant les seves mateixes armes violentes i assedegats de sang. Sant Joan Crisòstom (s. IV) ho entengué perfectament: "Mentre seguim essent ovelles, vencerem. Encara que ens vegem assetjats per mil llops, vencerem. Però en el moment que som llops, ens derroten, perquè aleshores perdem el recolzament del Pastor, que no alimenta als llops, sinó sols a les ovelles".
Reconèixer la veu del Pastor és de cabdal importància; és reconèixer la veu de la tendresa, de l'amor, de la compassió. Una veu que el món necessita destriar, barrejada com està entre tants d'udols de llops que assetgen plens d'amenaça, d'estralls i de sang. Encara que venguin disfressats d'ovelles, la veu, tanmateix, els delatarà. Com el llop disfressat d'àvia, del conte "La caperutxeta roja".
