Canviar d'estil de vida, sortir de la rutina, experimentar un nou camí, comporta un risc; és ficar-se en una aventura. Als deixebles de Jesús els costava arriscar-se en aquesta aventura i tenen la temptació de retornar a la vida d'abans: Me'n vaig a pescar, digué Simó Pere. Nosaltres també hi anam, respongueren els altres. És el desencant, el desencís, la por, que empeny cap a lo conegut com si es tractàs d'un jaç calent que agombola i dóna confiança.
Jesús està sempre a l'aguait, encara que no el reconeguin. I no per espiar a veure quina la faran. Està sempre a l'aguait per donar força i confiança. Els té preparada la força pel camí: Quan baixaren a terra, veieren un foc amb peix i pa coguent-se a les brases. Els dóna confiança que també ells serveixen per alguna cosa: Portau peixos dels que acabau de pescar. El fruit de la terra i del mar, el treball dels homes, ajuntat amb el do del Senyor, és quan tot lo humà cobra la vertadera dimensió, i quan tot lo diví queda a l'abast de l'home. Aleshores és quan l'home pot fer una professió autèntica de fe, d'esperança i d'amor: Senyor, ja ho sabeu que us estim.
Aquesta actitud dels apòstols, tota ella una mescla de desconcert, d'incredulitat, seguretat i confiança, és també l'àmbit -el lloc teològic- en que ens trobam tots en aquest món. Sols fracassen aquells que, per no tenir una idea clara de la limitació humana, i més clara encara del poder de Déu, ho donen tot per perdut a la primera contrarietat.
Hem parlat repetides vegades de l'involucionisme. Involucionisme -amb poques paraules- és tornar enrere creient que tot el que es feia abans era millor. I si el desencís es dóna a nivell individual, també es dóna col·lectivament. I hi ha certs sector de l'Església, que pretenen tornar al que es feia abans: formes, comportaments, postures, pràctiques... I lo d'abans era vàlid i útil en un moment cultural i conjuntural concret. ¿Com podem donar solucions als reptes d'avui amb respostes a interrogants d'ahir? Intentar obrar així és negar la creativitat a l'Esperit de Jesús, que té respostes a tots els moments històrics i culturals, ja que d'ell són els temps i els segles.
No és d'estranyar que estirant corda enrere hom quedi extenuat i no pesqui res. Com els apòstols involucionistes que aquella nit no pescaren res. El marge de confiança, moltes vegades, està en allò que humanament és una ximpleria. Què té més tirar la xarxa a l'esquerra o a la dreta de la barca! El matís és tan subtil, que la diferència no sobrepassa més de dos o tres metres. La mànega de la barca. Però, aquí, no es tracta ni de tres ni de tres mil metres d'àrea de la pesquera, sinó que la gran diferència està en actuar en nom propi o en nom del Senyor Jesús. En nom propi, l'esforç serà gran en tècnica, en mitjans, en organització i organigrames fets fins i tot amb ordinador. ¿I els resultats? Sí, els resultats, magres.
Si en lloc de tirar tovalloles (deixar-ho anar tot) per pròpia iniciativa, tiràssim xarxes en nom de Jesús, la pesca pel Regne, indubtablement, seria molt més gran. Però, això si, el que falta tantes vegades és reconèixer, acceptar i estimar Jesús com el Senyor Ressuscitat.
