El calamar té un mecanisme d'autodefensa quan es veu agredit: llençar contra l'enemic una xeringada de màscara per tal de dificultar i despistar la seva visió.
Encara que sigui un exemple una mica bast, crec que aquesta imatge es pot adequar molt bé a molts comportaments humans si pensam alguna vegada quins són els nostres mecanismes d'autodefensa, i que posam en funcionament, quan ens veiem agredits; o si més no, per revaloritzar la nostra conducta moral, quan aquesta no brilla amb llum pròpia com seria de desitjar. Abocar sobre l'altre la negritud que hi ha dins la consciència, perquè emmascarant-lo, sembla que ens sentim resguardats i protegits. Aquesta màscara és, ni més ni manco, la crítica, la difamació, els judicis temeraris, l'acusació. Convé recordar que aquest mecanisme d'autodefensa -de desprestigi de l'altre- és una trampa mortal, perquè ens enganyam a nosaltres mateixos (no som sincers) i feim una comèdia ridícula davant Aquell per a qui no hi ha secrets, i que veu les coses tal com són.
L'escena de la dona adúltera, humiliada enmig d'un cercle d'homes sense pietat, em suggereix aquesta reflexió. Sembla que acusant aquella dona dels seus adulteris, els dels acusadors queden amagats, sinó legalment justificats. Seria una ocasió per complir la Llei que manava matar-la a pedrades. El que és cert, és que no hi ha adúlteres sense adúlters. I això és una veritat com un temple. Jesús, amb la seva intuïció (saviesa) desemmascara els sentiments perversos; tant, que avergonyits, més que de l'adulteri, sí, de sentir-se descoberts, abandonen el "plató" de l'acusació. A l'instant es troben sols la "pecadora", amb els seus sentiments de culpabilitat, i Jesús, amb la seva tendresa, que és la tendresa de Déu. Tendresa que es fa misericòrdia i perdó: Jo no et condemno. Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més.
El que Jesús, diumenge passat ens contava en forma de paràbola, avui ho veiem fet realitat en una escena de la vida quotidiana. La humiliació de "pasturar porcs": la dona. La insatisfacció de "conrear actes de pietat" sense pietat: els acusadors. La personificació de l'amor i la tendresa del Pare: Jesús.
¿Qui és que queda justificat?: la que rep el perdó. ¿Qui és que queda novament perdut, ancorat en la Llei que mata?: els que no perdonen, i encara, en nom de la Llei maquinen pretextos, perquè la Llei mati també Jesús. Quan hom es fica dins el terreny de la legalitat -com que la legalitat és tan versàtil que es pot girar, segons les conveniències- es fica dins un carreró sense sortida. Déu no ens vol dins una legalitat sinó dins la lleialtat. Una lleialtat que és fidelitat a una persona i no a uns principis moralitzants. Els que creuen que Jesús vingué a moralitzar actes humans sense pietat, continuen vivint marcats per la Llei que mata. Els que creuen que Jesús vingué a salvar persones tot restablint la pau i l'equilibri interior, ensems que les relacions de fraternitat, són els que amb cor agraït i renovellat senten de bell nou les seves paraules: Jo no et condemno. Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més.
L'amor de Déu, en Jesús, ha deixat de ser una utopia per a convertir-se en experiència gratificant.
