Fàcilment l'home a través de la història s'ha deixat enganyar en l'intent de trobar una raó lògica al fenomen de la riquesa i de la pobresa. I més que a les paraules, a la realitat que hi hagi rics i pobres. El ser ric ha estat considerat una sort, i el ser pobre, una fatalitat. Sort i fatalitat considerats com a supremes causes, quasi divinitzades, ha fet que l'home s'abandonàs joiosament i alegre a la sort i resignadament a la pobresa. És el destí, s'ha dit... I davant el destí, com expressió del voler de Déu (predestinació) la conseqüència ha estat la submissió. Extranyíssim i equivocat sentiment providencialista de la vida quan hom constata que el qui toca proveir (Déu) deixa de ser provident amb el pobre i esplèndid amb el ric. ¿I per quina raó?
No és un avenç de la teologia, ni fins i tot de la que se'n denomina de "l'alliberament", constatar la desigualtat absurda entre els homes com un pla no volgut per Déu. L'avenç en tot cas haurà estat que l'home s'ha tret la miopia i amb ulls nous ha rellegit tot allò que ja estava revelat des de fa dos mil anys (el Nou Testament), i prop de tres mil, els profetes. I no obstant, la predestinació existeix, però en aquests altres termes: Des d'abans de crear el món, ell (Déu) ens escollí perquè fóssim sants i irreprenssibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist (Ef 1, 4). No es tracta d'una predestinació a ser rics o pobres; de ser salvats o condemnats ja en vida, sinó de ser fills. Aquesta predestinació és el "nus gordià" sobre el que gravita la presa de postura de l'home lliure i alliberat. Lliure per ser feliç; alliberat (de tants complexos i ambicions) per fer feliç els altres.
Si en la paràbola de diumenge passat veiem, en teoria, el que pot passar a l'administrador infidel, en la d'avui hi veiem la dissort amarga i perenne del qui s'ha aprofitat de la "sort" de ser ric i ha tancat el cor a la "dissort" del pobre. No, no és Déu el qui reparteix riquesa o pobresa; el qui marca el destí afortunat o desafortunat de l'home. És l'home mateix qui s'apropia aquesta capacitat classificadora, dins de la inconsciència més absurda, del tenir més que de l'ésser. Que el 80% dels béns del món estiguin en mans d'un 20% de la població, no és designi de Déu. Que es destrueixin excedents de producció perquè els preus no s'abaratin, no és designi de Déu. Privar el pobre de les engrunes que cauen de la taula dels rics, no és designi de Déu. Educar els fills en tota casta de comoditats i de béns de consum, és continuar creant abismes de insolidaritat envers els menys afavorits.
Pel qui no vol escoltar no hi valen predicadors ni profetes. Pels qui no es volen deixar convèncer, no hi valen arguments ni senyals d'ultratomba. L'únic que ha tornat d'entre els morts -el Ressuscitat- es fa tan difícil de ser escoltat! que confirma la predicció de Jesús: Ni que ressuscitàs algú d'entre els morts no es deixarien convèncer. El convenciment no és mai una imposició, sinó que neix de la contemplació, serena però realista, del món que ens envolta i de la contemplació de la tendresa i amor entranyable del Déu i Pare de tots, que no fa accepció de persones.
¿No serà aquesta la missió de l'Església i del creient, en el nostre món concret, obrir els graners de l'esperança perquè el ric sigui més misericordiós i l'indigent s'ompli més del pa de la caritat?
