Pot ser que la dona samaritana, protagonista amb Jesús de l'escena vora el pou de Jacob, hagi passat a la memòria col·lectiva dels cristians com la dona de vida lleugera i pecadora. Si no la prostituta del poble de Sicar, sí com el prototipus de dona insatisfeta de la sort afectiva que li oferia la vida. I cercant desesperadament la felicitat canviava de marit cada dos per tres intentant trobar en el desconegut l'engruna d'amor que no havia trobat en els cinc intents anteriors. Legalment era una adúltera reincident, pecadora pública. Aquesta valoració i qualificació moral de la samaritana, però, no deixa de ser molt simplista. Qualificar una persona pels signes externs no dóna tota la dimensió necessària per a fer-se una idea exacta de les seves motivacions que, aquestes -les motivacions més que els fets en si- són les que donen la vertadera pista per a fer un judici de valor.
La conducta de la samaritana era conseqüència d'una problemàtica anterior molt més greu i que sovint passa desapercebuda. Era una vertadera crisi d'identitat. Vivia perduda dins una mar de dubtes personals fruit en gran mesura de les incongruències que observava en els que es presentaven com a bons, observants i practicants de l'ortodòxia. Tot plegat era una dona que donava temps al temps esperant amb una certa desimboltura mal dissimulada que en arribar el Messies ens ho explicarà tot. A pesar de demostrar ser intel·ligent era també d'aquelles persones que els és més còmode no pensar. L'home, en general, entra en crisi personal quan s'instal·la en la crisi de fe; quan no troba l'objecte sobre el qual dipositar tota la confiança que dóna sentit i seguretat a l'avui i encoratja cap el futur.
La samaritana havia sentit discutir massa vegades sobre el lloc on Déu es fa present (en exclusiva) i sobre les preferències del seu amor. I discutir i barallar-se per motius religiosos, esgrimint el monopoli de Déu enfront d'aquells que hom qualifica sense-Déu (ateus), perquè no són d'una determinada raça o cultura, no floca amb les fibres més sensibles del cor honestament religiós. La samaritana deixà de ser una "mala dona" quan Jesús li revela que el temple vertader on Déu habita, i el lloc de culte que li és agradable, no és ni Jerusalem ni el Garitzim sinó el seu propi cor on encara hi ha l'autenticitat necessària per adorar Déu en esperit i en veritat.
No és la denúncia del mal el que converteix un pecador, sinó la revelació de l'amor, de la bondat i de la veritat que hi ha en el racó més íntim del cor de l'home, aparentment podrit, perquè és la revelació del Déu present en tots i en cada un dels homes com a do completament gratuït Segurament que avui també feim valoracions massa simplistes sobre l'ateisme pràctic en què viu tanta de gent, inclosos els que es diuen (ens deim) cristians. És veritat que hi ha crisi de valors. Però la crisi més aguda és la crisi d'identitat provocada per la crisi de fe quan no es dóna la vertadera dimensió a l'"home religiós" que tots portam a dins. Hi ha massa oferta religiosa, massa grups i subgrups, invocant tots la vertadera ortodòxia. I això despista molt, i més si hom renuncia a pensar i es decideix pel més fàcil. L'única oferta vàlida és la de Jesús: -Si algú té set, que vengui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. (Jn 7, 37-38). És la mateixa oferta que feu a la samaritana.
