Quan els cristians proclamam la reialesa de Crist, no feim altra cosa que expressar amb paraules humanes la sobirania total i absoluta de Jesús sobre el món creat i increat, sobre el visible i l‘invisible, perquè Déu l'ha fet seure a la seva dreta dalt al cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. Déu ho ha posat tot davall els seus peus (Ef 2, 20-22).
Aquesta sobirania fa que només ell tengui la darrera paraula, perquè, abans de la proclamació humana d'aquest títol i d'aquesta realitat, ja ens va ser anunciat com a tal: L'anomenaran Fill de l'Altíssim... Regnarà per sempre sobre Jacob, i el seu regnat no tindrà fi (Lc 1, 32-33).
Davant la reialesa de Crist, per no distreure l'atenció amb títols pomposos i triomfalismes buits, crec que és necessari incidir en dos aspectes fonamentals. Reialesa, per Crist, és la situació de llibertat com extrem oposat a tota esclavitud. Ell és Amo i Senyor de la vida; de la seva pròpia i de la de tot el món. Ningú no em pren la vida, som jo qui la don lliurement (Jn 10, 18). I l'altre aspecte, és la llei proclamada pel qui té tot el poder i sobirania: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat (Jn 15, 12).
Aquests dos aspectes de la reialesa tenen el màxim esplendor en el trono de la creu. Allà es materialitza el poder i la glòria. El poder del qui dóna la vida voluntàriament en un acte suprem d'amor en llibertat; encara que no ho sembli, no és esclau ni víctima, ni del poder de les tenebres (el mal), ni del poder legal (religiós i civil). És la gran teofania (manifestació de Déu) en aquell que no té aparença humana (Isaïes). I la glòria, perquè es realitza el pla salvador de Déu. A l'Hort del dolor i de l'agonia una veu va dir des del cel: Ja l'he glorificat i encara el glorificaré (Jn 12, 28).
Davant aquest mirall d'amor-llibertat, és on s'han de mirar tots els pobles de la terra per veure si cada un ha estat capaç de reproduir els mateixos trets d'amor de Jesús en coses tan senzilles i de cada dia -tan al nostre abast!- la preocupació i servei als qui són imatge i presència permanent de Jesús: pobres, dèbils i desheretats del món; no cal anar a cercar els pobres als països més desenvolupats del món: de pobres en tindreu sempre entre vosaltres (Mt 26,11). El pobre i el dèbil és present dins casa nostra mateix, sinó, aquesta llei de l'amor, per a molts seria irrealitzable.
Aquest Judici final -del que ens parla l'evangeli d'avui- no cal esperar-lo amb ansietat ni amb angoixa, perquè final, més que en el temps, vol dir últim i definitiu respecte de totes les coses, criteris i actituds, que es poden valorar, de tal manera que res ni ningú pot capgirar la sentència. Bocabadats de pànic o de joia, és a dir, la sorpresa dramàtica o il·lusionada de la sentència del Rei (mort o vida) la podem tenir en tot moment. Aquestes dues frases ens han de fer reflexionar: Ai de l'home pel qual el Fill de l'Home (el pobre, el dèbil...) és entregat; a aquest home més li valdria no haver nascut (Mt 26, 24); i, nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimam els germans (1Jn 3, 14). En aquest món i en l'altre, el Crist, tanmateix té la darrera paraula.
