Som ciutadans del cel (Fl 3, 20), i sense ser del món, som també ciutadans de la terra. Un creient no pot oblidar aquestes dues realitats. Ja el mateix Jesús, poc abans de ser lliurat a la mort, ho recordava als seus deixebles: Vosaltres no sou del món... i per això el món vos odia (Jn 15, 19). I en l'oració que dirigeix al Pare, li fa aquesta petició: No et deman que els treguis del món, sinó que els preservis del maligne (Jn 17, 14). Voler fer del grup de creients (l'Església) un ghetto a part i paral·lel al món no és la intenció de Jesús. No pot ser un clos d'evadits, tancat hermèticament, perquè aleshores hauria perdut la funcionalitat i missió de ser llum, sal i ferment en el món; tres elements que no ho són si no estan inserits dins la realitat humana que es vol il·luminar, dins els valors que es volen preservar, dins la societat que es vol fermentar.
L'evangeli d'avui ens dóna una visió, no de la fi del món material; en tot cas, la fi del móns en mans del maligne: guerres i revoltes, pesta i fam, persecució i condemna; traïcions i desavinences fins i tot en el sí de les pròpies famílies i en el cercle de les pròpies amistats. Aquestes paraules de Jesús no són profecies per a un futur llunyà. És la realitat de cada dia. Són notícies que llegim i fets que contemplam, i que amb un baticor ens desperten cada matí, esperant quina serà la notícia més greu que ens reserva el demà. Les notícies terrorífiques no ens les dóna l'Evangeli com un senyal d'amenaça. Les ens dóna cada dia el món com una realitat trista enmig de la qual vivim.
I en contrast d'aquesta "mala notícia" hi tenim la "Bona Notícia" de Jesús: Teniu confiança: jo he vençut el món (Jn 16, 33); i sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida. Tot i així, el món continua essent el camp de batalla on el cristià ha de lluitar per vèncer el maligne, però amb les mateixes armes de Jesús, per tal de posar pau on hi ha guerra; pa on hi ha fam; fidelitat on hi ha traïció; concòrdia on hi ha desavinences. Una confiança, a la qual ens convida Jesús, que no es fonamenta en les forces humanes ni en l'enginy que pugui crear la bona voluntat. És la Paraula Inspirada que ens dóna el coratge i les armes adients per al combat: Posau-vos l'armadura que Déu us dóna i així, en aquell dia dolent, sereu capaços de resistir i de mantenir-vos ferms fins a la victòria total. Estigueu a punt, doncs! Posau-vos el cinturó de la veritat, revestiu-vos amb la cuirassa de la justícia, estigueu ben calçats, a punt per anunciar l'evangeli de la pau. Posau-vos sobretot l'escut de la fe, capaç d'apagar tots els dards encesos del maligne. Preneu el casc de la salvació i l'espasa de l'Esperit, que és la paraula de Déu (Ef 6, 13-17). Un combat que no està lliure de les seqüeles pròpies de tota acció violenta: ferides, menyspreu, mort. La darrera recomanació de Jesús és la constància en el sofriment que comporta aquesta lluita, i equilibri d'estar necessàriament en el món sense ser d'aquest món.
Al final de tot un any en el que hem contemplat diumenge rere diumenge les meravelles de la salvació de Déu -endinsant-nos en el seu misteri- encara que ens animi a una lluita, aquesta serà sempre amb la garantia d'una vida assegurada i feta realitat en Jesús ressuscitat.
