A Jesús, el Mestre, li feien infinitat de preguntes; uns, preguntaven sincerament, cercant de debò i honestament la veritat (Mt 10, 17-30); altres, insidiosament, per fer-lo caure en el parany de la il·legalitat, com és el cas d'avui. El mestre de la Llei sabia prou bé que després de l'amor a Déu hi havia l'amor als altres. Però també sabia que una matisació d'aquesta llei prescrivia: Estima els altres, però no els enemics (Manuscrit de Qumram). L'estratègia estava ben feta, tenint en compte que Jesús, com a jueu, havia de ser observantíssim de la Llei i forçosament també de totes les matisacions que afavorien el simple compliment de la lletra com a tranquil·litzador de consciències.
Jesús, contesta. I ho fa amb el sistema de paràboles, que si no eren casos concrets, sí que podien ocórrer en qualsevol moment, com era el cas de que un home fóra víctima d'un atemptat, o d'un atracament. És el que conta en la paràbola del "Bon samarità". Jesús fa al·lusió a la víctima. Simplement era una víctima; un home necessitat d'ajuda i d'esment. Però sí, el que és interessant, son els altres components de la historieta: hi ha sang, un sacerdot, un levita, un samarità. Segons la Llei, la sang era causa de contaminació, d'impuresa legal. El sacerdot, si havia d'oficiar en el Temple, no podia tocar sang. Igualment el levita. Per observança de la llei, un i altre passen de llarg. Una vegada més, no Déu, sinó la llei, tenia més importància que no l'home. Tant se'ls donava que aquell home acabàs de morir-se. D'homes n'hi havia molts; de Llei, només n'hi havia una. Fins i tot, en una ocasió Jesús els enfloca que per a ells tenia més valor un bou o un ase que no una persona (Lc 14, 5).
Però també en la paràbola, hi intervé un altre personatge que els jueus ni tan sols volien sentir-ne pronunciar el nom (el racisme absurd!). Es tractava d'un samarità. Però, en el fons, Jesús parla d'ell, no per ser samarità, sinó per ser un home lliure. Lliure per estimar i fer el bé. Lliure per tacar-se de sang. Lliure per tocar un "mort". Lliure per perdre temps amb ell. Lliure per girar en coa i anar a l'hostal. Lliure per donar més importància a la persona que no als diners. En definitiva, lliure per estimar, independentment de raça, de condició, i de si un cop curat li ho agrairia o no. Cosa que el mestre de la Llei no n'era. Ni lliure tan sols per pronunciar el nom de samarità. Tot lo més va dir: Aquell home que es va compadir d'ell.
Quan nosaltres parlam de llibertat, ¿ho podem fer de la mateixa manera com ho feu aquell samarità? ¿Què és per nosaltres la llibertat? ¿Fer el que ens dóna la gana, fins i tot legalitzant assassinats? Desgraciadament, el que ens dóna la gana, és precisament el que ens esclavitza. Ser lliure és assumir tota realitat que ens envolta amb un cor net, no interessat. Lliure, és aquell que sap canviar de programació quan és hora de fer una jerarquia de valors, entre un bé personal i un home; entre els diners i una persona; entre el cotxe nou i un accidentat; entre un pla engrescador i un malalt que requereix la nostra presència; entre un acte de "pietat", d'aquests que no embruten les mans i un acte de pietat d'aquests que sí, embruten les mans, però que netegen el cor. Sí, hi ha gent meravellosa que ha entès aquelles paraules de Jesús: El que jo vull és misericòrdia i no sacrificis (Mt 9, 13). Com també n'hi ha que segueixen aquella altra llei que diu: Ull per ull i dent per dent (Mt 5, 38). Parlant de llibertat, ¿per quins dels dos comportaments s'inclina el nostre cor?
