Un signe dels temps messiànics -de la realització de les promeses de Déu- és que les orelles dels sords s'obriran... i la llengua del mut cridarà de goig (Is 35). És el cas de la curació del sord-mut que realitzà Jesús en la persona d'un pagà, i precisament d'un territori "impur" pel contacte amb gent idolàtrica o atea com era la regió de Tir i de Sidó i de la Decàpolis, ran de la vorera de la Mediterrània, cruïlla de tots els camins del món: d'Europa, Àsia i Àfrica, on es barrejaven totes les creences d'orient amb les d'occident.
I aquest signe messiànic no solament està en la curació d'una mancança física, personal. El fet que el disminuït sigui un estranger dóna a l'acció alliberadora de Jesús la dimensió universal de la salvació. Déu és el Déu ric en l'amor que estima entranyablement tot el que ha creat. I, en Jesús, tothom ha vist la salvació del nostre Déu (Is 52, 10). Però aquest tothom, totes les persones del món, ¿és veritat que han experimentat el Déu salvador?
En una civilització del renou, com és l'actual, jo crec que moltes veus que es pronuncien i se senten no van mes enllà d'un diàleg de sords. Tothom parla i ningú escolta; o es donen criteris i solucions a preguntes que ningú fa. I perquè no es realitza aquest sincronisme entre el parlar i l'escoltar, els crits dels "muts": dels dèbils, dels oprimits, dels qui no tenen veu, es perd al vent del món.
Déu sí que els sent avui, com va sentir el crit de la primera víctima de la prepotència, de l'enveja, de l'odi i del silenci personificada en Abel: Caín, ¿què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra (Gn 4). I al llarg de tota la història l'oïda atenta de Déu és prop del clam de l'indefens que l'invoca amb sinceritat de cor. I la major sinceritat està en la pobresa: Quan els pobres invoquen el Senyor, ell els escolta (Sl 34). Jesús, perquè escolta el crit del cor -el mut no podia parlar- dóna solució al seu problema, perquè l'escolta des del cor. El gest d'endur-se'l tot sol, lluny del trull de la gent, em recorda aquell text del profeta Osees (Os 2, 16): Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor... Allà em correspondrà com quan era jove. Aquell dia em dirà "marit meu", no em dirà "Baal meu".
És veritat que la sang de l'Iraq, d'Afganistan... d'Uganda..., dels països dels grans llacs i de tants de llocs del món, és un crit que sembla que sols Déu escolta, perquè queden lluny de la nostra realitat. Però hi ha altres crits de desventura que ressonen més a prop nostre, i aquests, sí, que els podem sentir i escoltar. Els de les víctimes de la violència domèstica: esposos, pares i fills; els del jovent desemparat; els de la soledat de la gent gran, dels marginats, dels que no tenen veu. Tots són crits que abans de demanar comprensió i amor, reclamen justícia. Tots tenim dret a parlar. Però, ¿hem pensat alguna vegada que tenim el deure -l'exigència interna- d'escoltar?
Si no hi ha diàleg i l'únic que escoltam és la televisió o la música "dura", difícilment aquests mitjans donaran resposta al nostre crit. Sols des de l'escolta atenta, "cordial", del clam del germà farem creïble que vivim els temps de la realització de les promeses de Déu. Serà que els muts parlaran i que els sords hi sentiran.
