El tema del divorci i els interrogants que aquest plantejament pot ocasionar, encara que ho sembli, no és cosa dels nostres dies. Els fariseus intenten posar a prova Jesús sobre aquesta qüestió, i lògicament, això dóna a entendre que ja aleshores, el tema del divorci, era un assumpte que inquietava prou les consciències d'aquell temps. No ho veien clar; els mateixos deixebles, un cop a casa, insistiren en la mateixa pregunta; per tant -la problemàtica matrimonial- és una constant dins la història de la parella humana.
Jesús dóna una resposta: Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor; és a dir, Moisès va apuntar una excepció a la llei de la fidelitat, quan excepcionalment hi ha unes motivacions i uns interessos distints a l'essència del matrimoni; el que és trist és quan l'excepció es transforma en llei, en norma, com se constata "alegrement" avui en dia.
Un cor dur necessita lleis. I tantes vegades aquestes lleis sembla que es creen per a justificar postures i actituds menys nobles! Un cor sensible i obert no necessita lleis, perquè el mateix cor és el llibre on hi ha escrita la llei natural i eterna; un reflex de la llei que regeix la "conducta" del mateix Déu: la llei de l'amor: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor (Jr 31, 33).
El conviure (viure-amb), sempre serà l'aprenentatge més difícil en la vida de l'home, perquè es tracta d'una assignatura que té la darrera pàgina en la mort. Hom no pot dir mai: "ja en sé de conviure"; en tot cas podrà dir: "he après a callar", "he après a sofrir", "quin remei, ell, o ella, sempre té la raó"... En molts de camps de l'activitat humana, després d'un cert temps de pràctica, l'hàbit de fer sempre el mateix, dóna facilitat. I la mateixa inèrcia fa que sense adonar-se'n, hom hi agafi el llis en qualsevol professió. Però el viure en comú, home i dona, no és una professió; és una vida, en la qual sols s'hi pot entrar moguts per una crida que en diem vocació. I com que el motor de la vida és el cor, una vida en comú sols pot tenir un principi motor, el cor-amor. Deixar el pare i la mare, és a dir, deixar una comunitat d'amor, sols té sentit quan és per a crear-ne una altra, de comunitat d'amor, novella i més gran.
La indissolubilitat del matrimoni no és una llei de l'Església donada en temps d'obscurantisme i de prepotència sobre la societat dèbil i analfabeta, com tantes vegades s'ha volgut interpretar. La indissolubilitat del matrimoni és una exigència de l'amor. El fenomen de les separacions legals i del divorci no deixarà de ser una llei humana, perquè som tan durs de cor. Serà una via jurídica per donar solució a un problema de convivència on no hi ha hagut mai els lligams de l'amor, sinó motivacions d'altres interessos que no tenen res a veure amb l'amor: sexe -simplement el sexe- fortuna, estatus social, costums culturals de sang, de llinatges, etc. El que està en crisi és tot un seguit de valors humans i transcendents, començant pel compromís estable de fidelitat fruit de l'amor. Un amor que s'ha d'alimentar en la mateixa font d'on neix, que és Déu. Si Déu no compta per a res, no és estrany que l'home, la dona, tampoc comptin per a res: "usar i tirar".
