Ho ha dit el capellà, o ho ha dit el mestre..., un temps eren arguments suficients per a seguir o no un comportament moral. Avui, desgraciadament, pel que suposa de peresa i comoditat i ... altres herbes, per a molts, l'argument principal és: "Ho ha dit la Tele". Si deim ho ha dit Jesús, és el mateix que dir: "Ho ha dit en Pere-peixet". Jesús està en descrèdit; no se l'escolta; no interessa. I, tanmateix me resistesc a admetre que Jesús està en descrèdit. El que pot passar, i passa, és que els qui parlam en nom de Jesús, capellans, pares, educadors, no acabam de ser coherents amb el que ensenyam.
Tenir en les mans els Evangelis. Proclamar la Paraula de Déu. Predicar, exhortar, aconsellar... és més comprometedor del que ens pensam. I no en parlem quan ens atrevim a dogmatitzar o absolutitzar el que deim, com si fóra nostre. Els mestres de la Llei i els fariseus parlaven des de la càtedra de Moisès, encara que ells no eren la "càtedra de Moisès", i massa vegades s'atribuïen més autoritat i més prestigi del que els corresponia, no just perquè simplement eren portaveus d'una paraula revelada, sinó, sobre tot, perquè les seves actituds de vida no anaven en consonància amb el que estaven ensenyant i predicant. Jesús no dubta en anomenar-los hipòcrites i farsants, tot recordant a la gent que observassin el que manassin, encara que se'n guardassin prou d'imitar el seu comportament, perquè diuen i no fan.
La responsabilitat rau moltes vegades en què el comportament pot deixar de donar crèdit, no a la nostra paraula sinó a la Paraula de Déu. I això ja és més greu. I de fet massa sovint trobam gent que recolza la seva increença en l'experiència traumàtica deguda a una suposada mala conducta o a una falta de coherència dels qui estan cridats a ser sal i llum del món. Moltes vegades, també a nosaltres, ens ve la temptació de judicar comportaments dels qui diuen el que hem de fer, i a partir d'aquests comportaments donar, o deixar de donar crèdit a la seva paraula. Crec que és un plantejament erroni, perquè l'important no és el comportament sinó la veritat que inclou la paraula. Endemés, que judicant comportaments, ens atribuïm una capacitat de discerniment sobre la conducta i motivacions de les persones que únicament pot ostentar Jesús. Ell és l'únic que ens pot reptar dient: ¿Qui de vosaltres pot provar que en mi hi ha rastre de pecat? (Jn 8, 46). Ell és l'únic que sap el que passa dins la consciència de l'home.
Els mots: mestre, pare i guia tenen un contingut tan gran que no sols no es poden utilitzar amb lleugeresa, sinó que ja tenen un subjecte a qui corresponen en plenitud. L'únic mestre i guia és Jesús que ens ensenya el camí que condueix al Pare, el del cel. Tota pretensió d'atribuir-nos aquests títols seran vàlids i positius en tant els sapiguem traduir per la paraula servei. Servir la practicitat del que suposadament pot semblar la teoria de la veritat, de la pietat, de la justícia, de l'amor. Jesús fou el primer servidor d'aquesta practicitat. El seu exemple ens diu com és factible una vivència d'aquestes realitats. De la meva més llunyana infantesa, el que record dels meus pares és que el que m'ensenyaven de paraula anava recolzat pel que veia que practicaven. I segurament moltes altres persones podran dir el mateix de la seva pròpia experiència personal. No. No és Jesús el qui està en descrèdit. En tot cas estarà en descrèdit el vehicle que ens ha de portar a Jesús.
