Jesús, tot i essent universal el seu amor, com home, tenia sentiments aparentment contradictoris amb la relació amb la gent, que no són una debilitat, sinó l'efecte d'una afinitat, que en uns la trobava i en altres no. Les actituds orgulloses li queien com un plom. Les actituds acollidores, li eren un bàlsam psicològic quan n'estava fart de cridar i lluitar, a Jerusalem, contra un mur, com era el cor endurit dels escribes i fariseus. En un bot era a Betània, el poblet dels germans Marta, Maria i Llàtzer. Estava just al tombant oriental de la muntanya de les oliveres.
Si es diu que entre germans no n'hi ha dos d'iguals, això passava entre les dues germanes, Marta i Maria. Marta, que es desfeia en peces per atendre Jesús; Maria, passiva (?), estava asseguda als seus peus escoltant-lo. I com sol passar també entre germans, no deixa d'haver-hi moltes vegades un xic de gelosia, creient que un ho fa millor que l'altre. Marta, no pot pus i cerca Jesús com aliat per fer comprendre a Maria la seva passivitat davant les feines de casa que queien sobre ella. I, tanmateix, Marta no tenia raó. En aquells moments tenia molts de nervis volent donar una bona acollida al Senyor -per una part- i envejant la postura de Maria, per l'altra. Jesús dirimeix la qüestió posant en clar quina és la seva missió, i quina ha de ser la dels seus amics. Ell, Jesús, és el Mestre; Maria ho ha entès i adopta la postura del deixeble: asseguda als seus peus escoltava la seva paraula i s'anava amarant internament dels mateixos sentiments de Jesús, que eren els del Regne de Déu, per poder obrar després en conseqüència; saber el que Déu vol, per portar-ho a la pràctica.
I, el Regne de Déu, no és uniforme en les seves manifestacions. Si el Regne de Déu és bàsicament el regne de l'amor, aquest -l'amor- té tantes manifestacions concretes que hom no les sap si no es posa atentament a observar de prop el destinatari de l'amor. És l'actitud del profeta: amb una orella escolta el voler de Déu i amb l'altre, el clam del poble (Ex 3, 7) per a poder donar resposta adequada als seus problemes i neguits. És l'actitud del creient de debò. Primer escolta el voler de Déu per donar després resposta a les preguntes que li fa el món que l'envolta. ¡Quantes vegades donam resposta a preguntes que ningú ens fa! ¡Quantes vegades donam solucions a problemes que no són els que angoixen la vida de l'home d'avui!
Per voler fer massa coses, com Marta, deixam d'escoltar el Mestre, i quedam retuts i cansats, amb la impressió que la nostra vida s'ha consumit inútilment. El desig de fer coses ens portarà a donar una almoina, quan simplement ens demanen que escoltem. O simplement escoltarem quan se'ns demana pa. O, més encara, voldrem posar pau amb violència; o escampar veritat amb mentida; o justícia simplement amb legalitat; o donar espectacle enlloc de conviccions; o remoure multituds en lloc de commoure persones. Aquesta situació és conseqüència d'un vertader diàleg de sords. Davant el diàleg de sords hi ha també l'adagi que diu: "Qui mal entén, mal respon". Per respondre bé sols es pot entendre bé, escoltant atentament com un deixeble, als peus del Mestre, com Maria. I a aquesta escolta silenciosa, aparentment inútil, se'n diu oració. Com la que feia una altra dona, que també es deia Maria, la mare de Jesús, que, de mare, passà a ser deixeble; aquella que tot ho meditava i en feia pregària silenciosa en el seu cor (Lc 2,10).
