Crec honestament que en Jesús no se li ha de descartar el sentit de l'humor i de la ironia fina, com a tot ésser humà. I tot i que acaba de dir als fariseus i als partidaris d'Herodes, que li plantegen el problema de l'ocupació romana del país, la terrible paraula "hipòcrites", té una sortida del tot original que els deixa desarmats. L'argument, encara que ple d'ironia, clou: Retornau al Cèsar això que és del Cèsar.
El primer que destacaria de la conversa dels fariseus amb Jesús és l'esperit d'adulació: Sabem que sempre deis la veritat... i que no obrau per complaure els homes. Segurament serien uns mestres de l'adulació, perquè és el camí més fàcil per a aconseguir escalar els cims del poder, i si més no, un lloc privilegiat dins el cercle de poder. Jesús no cau en la trampa i els dóna la primera lliçó: l'esperit de llibertat, del tot necessari, per servir Déu i els homes així com cal. No cerca ser ben vist pels seus interlocutors, i no sols no els dóna raons del per què sí o per què no, sinó a sobre els obri un interrogant encara més gran: Donau a Déu allò que és de Déu; cosa que no li havien preguntat (què és el que hem de pagar a Déu?), segurament perquè amb el compliment de la Llei ja el tenien per ben pagat.
El segon que destacaria seria que Jesús posa en funcionament tota la capacitat de discerniment que hi ha en tot home de bona voluntat: ¿De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit? Discerniment que és una conseqüència de la llibertat. El qui no és lliure no discerneix; sempre està o en l'esclavitud o en el dubte, i el que cerca són solucions concretes i fórmules quasi matemàtiques que l'alliberin de pensar, i per tant, al seu moment, poder descarregar sobre l'altre tot el pes de la responsabilitat.
Jesús és un vertader director espiritual; mai un "dictador" espiritual, que a voltes es confon. Les expressions més corrents que els evangelistes posen en boca de Jesús són: Si vols; el qui vulgui; si coneguessis!; Qui tengui set... En definitiva, suscita l'ideal més amagat que hi ha en el cor humà, i contraposa la solució "facilona" que hom sovint sol adoptar, amb la que ell proposa: El que em segueixi... tindrà la llum de la vida (Jn 8, 12).
Amb aquests plantejaments crec que no és difícil descobrir que l'home intenta fer equilibris sobre la corda sempre fluixa del que és permès del que no ho és; intenta caminar sobre la línia tan trencadissa i a voltes tan subtil que separa la moralitat de la immoralitat; amb uns esforços, sempre dignes de millor causa, intenta delimitar el que és del Cèsar, del que és de Déu: lo natural i lo sobrenatural, lo material i lo espiritual, lo civil i lo religiós, lo legal i lo just..., i aquest esforç és terrible.
Si no es tracta de delimitar competències, sinó de fer una jerarquia de valors, segons la meravellosa descripció de Pau: Tot és vostre: ... el món, la vida i la mort, el present i el futur: Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu (1Co 3, 21-23). El món secular, l'economia, els negocis l'especulació, l'autoritat, el poder..., -el que és del cèsar- també és de Déu.
