Poques escenografies de joia i festa es poden repetir, i totes es poden inspirar en ella. La festa sospirada, esperada i plenament participada quan arribava el dia. Un dia que durava 168 hores. Un dia llarguíssim, però que es feia curt, en el qual no hi havia fosca, no hi havia nit. Era la festa de Pasqua que, juntament amb la dels Tabernacles, era expressió joiosa de l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte. Les caravanes, com xaragalls en dia de pluja curta i ràpida, desembocaven a la ciutat de Jerusalem i al seu Temple. Jesús, l'aigua viva, pren també el rost des de la muntanya de les oliveres, pendent a vall cap a Jerusalem, mesclat amb la caravana que abans havia pujat des de Jericó venint de la plana de Galilea. Un pelegrinatge, el de Jesús, fet a contra cor. No hi volia pujar, a Jerusalem, perquè tenia por. Sabia que aquesta darrera vegada ja no en sortiria sol, sinó que el traurien de la ciutat per crucificar-lo fora de les muralles (Jn 7, 1-2).
Tot i així, de sobte, canvia els plans. No es deixa portar pel desànim, la por, l'evasió. És ferm i fidel a la paraula donada al Pare i a la Humanitat: Venc a fer la teva voluntat (Hb 10). I el poble canvia també els plans. L'escenografia essent la mateixa (la festa, les palmes, les danses), la finalitat canvia radicalment. De festa de les tendes -de la provisionalitat- passa a ser la festa del gran Tabernacle de Déu entre els homes, l'home Jesús. Com moguts per una intuïció col·lectiva, nins, joves i adults endiumenjant la carrera amb palmes i rams, vestits i mantells, centren la mirada, el cor i l'esperança en Jesús de Natzaret: Hosanna al Fill de David. Hosanna! És ell que allibera. És ell, és ell! Jesús, que en infinitat d'ocasions havia fet callar el poble quan volia aclamar-lo rei (Jn 6, 15), ara es complau d'aquesta manifestació i proclamació popular. Més encara, sembla que ho afavoreixi. No solament no escolta les pressions dels fariseus perquè faci callar la gent, sinó que els posa entre l'espasa i la paret: "De cap manera, si aquests callen, cridaran les pedres". I precisament al cap de pocs dies cridaran les pedres en el terratrèmol que succeí a la crucifixió i mort, quan la gent esporuguida, callava.
L'hosanna d'avui, que tants creients entonam per tots els carrers del món, és aquesta afirmació pública de confessió joiosa al Crist salvador: És ell que allibera. És ell, és ell!; Hosanna!! = Yahvé salva! Ajudau-nos doncs! No és un simple ¡Visca! esmorteït i estereotipat que toca fer avui, seguint un ritu tradicional. És el mateix crit que dura tot l'any quan en la celebració de l'eucaristia cantam: "Sant, sant, sant... Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel".
Els fariseus de torn s'empenyen en fer callar aquesta veu festiva dient-nos: "No rigueu ni balleu, ni feu festa. La religió és una cosa més seriosa; compliu lleis i viviu assocats". Els poders consumistes del món diuen: "Menjau i beveu, que són dos dies". Els rics o els que sospiren riquesa, adoren el vadell d'or dient: "Tu ets el que ens salva". Els polítics, quan senten una veu alliberadora de l'Església distinta o contrari als seus programes de benestar social (?) releguen el seu àmbit d'actuació a l'espai fosc i tancat de la sagristia dient: "Ja hi tornam a ser amb doctrines conservadores i obscurantistes".
Però, nosaltres, seguim proclamant avui i sempre: És ell, Jesús, el que allibera i salva!
